Campanya de promoció dels llibres dels socis i sòcies de Tintablava Sant Jordi 2024

Crònica d'en Marc García sobre la Conferència-Recital pel Dia Mundial de la Poesia 2024

 DIJOUS 21 DE MARÇ DE 2024

El passat 21 de març el món commemorava que encara som humans, si més no, de moment. I si en som és, entre d'altres coses, perquè ens emocionem. Un dels vehicles humans més potents per conduir les emocions és la poesia. Com no podia ser d'altra manera, Tintablava. Associació d'Escriptores i Escriptors del Prat va contribuir a aquest humil propòsit, el de recordar-nos humans, celebrant el Dia Mundial de la Poesia entre amics. El nostre president, en Jesús García, va obrir l'acte atorgant una placa al Mariano Martínez, exvicepresident  de Tintablava durant tretze anys, que des d'ahir serà soci d'honor de l'entitat.

A continuació, el professor Joan Puig Malet ens va delectar amb una conferència sobre la

vida i obra d'en Joan Salvat-Papasseit, en el centenari de la seva desaparició. La xerrada, propera i interessant, va repassar la breu però intensa vida del poeta, les seves arrels populars i el seu poderós llegat literari. A més, va ser enriquida amb la lectura d'alguns poemes d'en Papasseit, un per cada llibre que va publicar, per part dels alumnes de l'institut Estany de la Ricarda: María Moya, Núria Jiménez, Julia Mena, Laura Giménez, Cristina Giménez i Áxel Vázquez.

Un cop acabada la conferència, es va iniciar una ronda de lectura de poemes, conduïda

per la presentadora Alicia Gaudí, membre de la junta, amb la lectura del poema XLII de Vicent Andrés Estellés, del seu llibre Obra Completa IV [Horacianes], 2017, que ha estat triat, com la lectura oficial en tots els actes de celebració del Dia Mundial de la Poesia a Catalunya. Diferents poetes ens van regalar els seus versos. Va destacar la intervenció, sincera i emotiva, de la Dora Villalba, poeta del grup de Dones Sàvies del Prat, que ens va

dir un text d'en Mario Benedetti. També calen ressenyar els sonets del poeta local Félix Pérez Herrera, així com les intervencions dels pratencs Mariano Martínez, Antonio García Vega i del santboià Carles Ribó Casanova.

L'acte va concloure amb l'actuació musical del cantautor Marc García Arnau, que va cantar el poema d'en Papasseit Ulls clucs, l'amor, en l'adaptació que va fer-ne fa anys en Joan Manuel Serrat. Addicionalment, va interpretar les seves pròpies adaptacions musicals dels poemes L'amor marcit mai no torna, d'en Jesús García, i Rosario, dinamitera, d'en Miguel Hernández.

Per Marc García Arnau

Fotografies: Quim Torrent

CONFERÈNCIA-RECITAL CELEBRANT EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA: homenatge a en Joan Salvat-Papasseit

Crònica d'en Jesús García sobre la xerrada-col·loqui: «Mites i realitat de la Funció Judicial» a càrrec de la Rocío Ortega

 DIJOUS 22 DE FEBRER DE 2024

La Justícia, sovint, se'ns presenta com una paraula altisonant, plena d'incògnites a les quals, algunes persones s'acosten necessàriament o per obligació, però sense cap entusiasme per desvetllar-les, més aviat amb reticència, sinó amb temor de no saber com desenvolupar-se a l'escenari del seu entorn, sobretot quan, i això si se sap, inclús per al refranyer popular, quan diu que "Judicis i plets, tot guanyant-los, hi acabem perdent".

Mai, que jo recordi en cap tertúlia informal, en sobretaules, terrasses de bars o en un cotxe durant un viatge llarg quan s'acaben els temes mundans, he sostingut cap conversa ni m'han proposat parlar-ne, no dels que la imparteixen, sinó de la Justícia. El seu centelleig verbal es mira de lluny, amb admiració, amb acusat respecte i, perquè no dir-ho amb por, 
sí, amb por, perquè la parafernàlia del seu àmbit d'actuació se'ns presenta com un ritu "quasi" religiós 

celebrat per oficiants recoberts amb anacrònics vestits negres acabats als punys amb blanques punyetes i adornats amb collars cridaners que, penjant del coll, reposen dignament sobre el pit de, majoritàriament, saberuts homes.

Aquesta nit, a la sala d'actes del Cèntric, una dona jutgessa, senzillament jutgessa i professora de jutges i jutgesses... Aquesta nit Rocío Ortega, que així es diu la nostra conferenciant, ens ha anat despullant paraula a paraula, concepte a concepte, graó per graó totes les dubtes, almenys en el meu cas, embolcallades pel desconeixement al meu interior, fent-me veure una imatge, potser equívoca, de la Justícia i el seu entorn.

Gràcies a la seva senzillesa i ben elaborada pedagogia, podem entendre quin espai representa el poder Judicial que, juntament amb el Legislatiu i l'Executiu, conforma el vèrtex piramidal del poder d'un estat modern, sense l'existència del qual la realitat quotidiana d'una societat democràtica no seria factible.

Rocío Ortega ens ha desgranat, en, tot just, noranta minuts, estructures, càrrecs, jurisdiccions i instàncies, jutjats, audiències i tribunals; qui i com s'arriba a ser jutgessa o jutge, magistrat o magistrada i tota l'escala de cursos i oposicions que perfilen el camí a la judicatura, com diu també el refranyer "Amb paciència i més paciència s'arriba a jutge de l'Audiència".

Com és un jutjat per dins, el desenvolupament d'un judici, les persones que el conformen i com identificar cada un dels intervinents: jutge, lletrat de l'administració pública, ministeri fiscal i cadascun

amb la toga i la placa diferenciada, perquè ningú es perdi o es confongui durant l'acte de fer o rebre Justícia, i amb la presència de l'advocat defensor i del procurador...

I a tota aquesta posada al dia, hem d'afegir-hi el torn de preguntes que es va obrir abans d'acabar l'acte, moment sempre delicat per a qualsevol conferenciant, que la nostra convidada va saber conduir oferint àmplies i, una vegada més, il·lustratives respostes aclarint els dubtes dels presents.

Solament ens queda felicitar-nos per haver assistit a l'acte i agrair a Rocío la seva entrega i el seu amor per la Justícia.

Jesús García Moreno

Fotografies d'en Quim Torrent

XERRADA-COL·LOQUI de la Rocío Ortega

 «Mites i realitat de la funció judicial»

Crònica de l'Alicia Gadi sobre la xerrada-col·loqui: «Recordant el passat, vivint el present i treballant pel futur» a càrrec de Les Dones Sàvies del Prat

 DIJOUS 18 DE GENER DE 2024

Coordinada i moderada per l’Anna García

Fa setze anys que va néixer el grup de Les Dones Sàvies del Prat, però les dones que hi participen han viscut molt més. Des de 2008, la seva experiència ha sigut un exemple de resiliència en mig de la tragèdia i la crueltat de la vida, de «recuerdos tibios como un tazón de leche», com ben bé diu en Jesús García quan inicia aquesta xerrada-col·loqui. Per elles, les mans plenes de butllofes de tant rentar la roba simbolitzen molt més que una marca; són la prova del fet que poden fer front a qualsevol dificultat de la vida. Aquestes dones no només recorden el passat, sinó que també viuen el present i treballen pel futur de la ciutat, sobretot el de Sant Cosme —on es va originar aquest projecte en col·laboració de l’ajuntament—. Són un conjunt de veus que volen transmetre missatges plens de saviesa a les futures generacions, com també poden ser de pau, comprensió mútua i amor al proïsme.

Precisament d’això parla el documental que introdueix la sessió xerrada, produït per l’associació GATS —Grups Associats per a la Transformació Social—: d’un missatge al món. Les llums de la sala

s’enfosqueixen i el nom del poble de Belchite apareix en pantalla. Al vídeo, les dones rememoren l’actualitat mentre recullen pedres de les ruïnes de la Guerra Civil Espanyola; pedres que representen una ferida encara oberta. Per desgràcia, la guerra és un concepte que tothom coneix, sigui aquí com a l’altra punta del món. Tot i això, les roques que recullen Les Dones Sàvies simbolitzen molt més que una cicatriu del passat. Són un missatge de pau. «Podemos continuar tirándonos piedras, o podemos construir puentes juntos» és el lema que representa l’esperit més pur d’aquest projecte-consell.

La tarda prossegueix amb un record emotiu de les sàvies que ja no hi són. «No las queríamos, las

seguimos queriendo», remarca l’Anna García, que dirigeix la xerrada-col·loqui i coordina el grup de Les Dones Sàvies des de fa onze anys. Mentre un aplaudiment inunda la sala, les nenes que es troben a l’altra punta de la tarima comencen a remoure’s al seient, inquietes. Pertanyen al grup de teatre Els Bitxos i estan a punt de mantenir un qüestionari força entranyable que posarà en safata —és una figura retòrica intencionada— les tres dimensions de la vida. El passat fa preguntes com «¿Preferirías haber nacido en tu época o ahora?», el present, «¿Qué te habría gustado ser cuando eras pequeña?» i el futur, «¿Cómo ayudas a construir un mundo mejor?». Totes les respostes, interrompudes per uns «gràcies» tímids i uns somriures afectuosos, deixen

un regust amarg i dolç a la llengua. Són ben bé com els caramels tous de cafè que les àvies sempre porten a les butxaques: s’enganxen als queixals, però oh, i tant que en són, de bons! Els consells que donen Les Dones Sàvies són com el tipus de llaminadures que un sap apreciar només quan és gran —la regalèssia, per exemple—: «La iaia tenia tota la raó. L’hauria d’haver prestat més atenció...».

La conclusió de la xerrada-col·loqui ha quedat ben clara: s’ha de lluitar pel futur, perquè no només és

dels nens, sinó de tothom. L’edat no és un impediment, sinó una mostra d’on es pot arribar amb alegria, empatia i resiliència a la vida. Si no, que s’ho diguin a Les Dones Sàvies, que han quedat representades en dues boniques metàfores que han clausurat l’acte; d’una banda, el refrany africà que diu que cada cop que mor un ancià és com si una biblioteca es cremés. L’altra, l’Orthoceras, una pedra fòssil de més de dos-cents milions d’anys que simbolitza la fortalesa. Fa setze anys que va néixer el grup de Les Dones Sàvies del Prat, però les dones que hi participen han viscut molt més.

Però vet-ho aquí: l’edat representa molt més que un número.

Alicia Gadi

Fotografies a càrrec d'en Quim Torrent

XERRADA-COL·LOQUI de Les Dones Sàvies

 «Recordant el passat, vivint el present i treballant pel futur»