divendres, 20 de gener de 2017

L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Manifest Jalipeic
a càrrec de CONXITA HERREROdibuixanta

que tindrà lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Municipal “Antonio Martín” del Cèntric, el proper dijous 26 de gener del 2017, a les 19.15h.


El Prat de Llobregat, gener del 2017



divendres, 30 de desembre de 2016

CONFERÈNCIA
“OBRINT EL VESTIDOR DE BAT A BAT”
a càrrec de Pedro Dólera
DIMARTS 20 de desembre de 2016

I acabem l’any amb una conferència intimista i alhora instructiva de la mà de Pedro Dólera, entrenador de l’equip de futbol pratenc AE Prat, que ens ha descobert l’interior del vestidor de futbol com un espai de direcció d’equip, on l’optimització de recursos és tan important com la gestió de les emocions als entrenaments, a les derrotes i a les victòries.

Jose David Muñoz, periodista, presentador del magazine Planeta Prat i coordinador d’esports del Prat Ràdio, ens el presenta amb el coneixement de qui narra tots els partits de l’AE Prat des de fa anys. Nascut al Prat, diplomat en Ciències Empresarials i en Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat de Barcelona (UB), per Pedro Dólera el futbol és una passió que ha anat practicant ja des de jove. Com a jugador va estar vinculat a primera catalana i a preferent catalana als clubs Prat, Cornellà, Hospitalet Atlètic, Poble Sec i Muntanyesa, i fins hi tot va jugar una temporada a tercera divisió amb el Cornellà. Tenint molt clar que la formació i els coneixements són tan importants com els entrenaments, Dólera es va anar formant com a entrenador de futbol, obtenint la titulació de tots els nivells: el de la Federació Catalana, el de la Generalitat de Catalunya i el UEFA PRO; a més de mantenir-se al dia amb cursos específics d’entrenament, rendiment i coaching esportiu impartits principalment al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat. Com a entrenador es va iniciar a l’Escola de Futbol Prat Blaugrana ara fa divuit anys preparant alevins, infantils i
juvenils; al 2006, amb el Marianao Poblet, va encetar la trajectòria en equips de lligues catalanes, on va portar l’equip de primera regional a primera catalana; amb el C.E. Europa al 2012 va assolir l’ascens a 2a.B i al 2015 va aconseguir guanyar amb aquest equip la final de la Copa Catalunya. Des de la passada temporada 2015-2016, és l’entrenador de l’AE Prat, amb el que ha aconseguit l’ascens a 2a.B, tot convertint l’equip pratenc en el campió de 3a. catalana amb més punts de la història de la competició. A més, Pedro Dólera ha recollit diversos premis a títol individual, com el de Tècnic Revelació o el de Millor Tècnic de 3a. Divisió per Radio Marca i Sport.

L’entrenador pratenc inicia la conferència recordant-nos que dins del santuari d’un equip, el seu vestidor, principalment hi conviuen persones i que, com a entrenador, el que és primordial és aprendre a gestionar l’allau d’idees, pensaments i emocions tant dels seus jugadors com de l’equip tècnic, ja que d’aquí dependrà bona part del resultat que obtindran a final de temporada. En aquesta línia, Pedro Dólera ens introdueix a les relacions interpersonals i a la complexa tasca com a entrenador de crear un clima propici per a que els 20-22 jugadors parlin, es coneguin i creïn vincles entre ells, alhora que aprenguin a confiar en ell. Per aconseguir-ho, es mostra com una persona propera i coherent amb els seus ideals i les seves decisions, i crea dinàmiques d’entrenament i cohesió de grup amb la idea de “tots som un”. D’altra banda, Dólera no obvia que hi ha jugadors que es creuen millor que els altres i que, per tant, és més difícil per l’entrenador procurar mostrar un comportament igualitari per tothom. És en aquest punt quan ens remarca els Egos i el “Jo”. I és que en un vestidor, a més de la figura clau de l’entrenador, calen líders. Un Líder Carismàtic, que destaca per les seves habilitats esportives (com Leo Messi o Iniesta del Barça), un Líder Relacional, el capità, que recolza les decisions de l’entrenador amb capacitat d’unificar als companys (com Carles Puyol), i un Líder de Feina, el jugador que sempre està disposat a ajudar els seus companys (com el porter José Manuel Pinto). Tots ells són importants dins l’equip i com a entrenador ha de saber identificar-los i ajudar-los, perquè l’equip treballi millor.

Tot seguit, Pedro Dólera ens parla de la competitivitat sana com a concepte per a millorar el joc, escollint els jugadors en funció de cada entrenament i tenint en compte els rivals, sempre amb l’objectiu de guanyar el partit. I és que com afirma, és bàsic mantenir el principi d’igualtat entre els jugadors, i per aconseguir-ho cal parlar dels dubtes i les incerteses amb ells, ja que la suma de tots els rols és el que permet que l’equip tiri endavant. En aquest punt, Dólera ens mostra una diapositiva amb dues columnes que mostren les diferències entre un jugador d’equip i un jugador negatiu (el que va per lliure). L’objectiu aquí és clar, que el segon entengui que treballar pel club és el més important.

I obrint cada vegada més les portes del vestidor, l’entrenador pratenc detalla les fases d’un equip col·locant-nos a l’inici de temporada: primer hi trobem la fase de coneixement i observació dels membres de l’equip; tot seguit apareix la fase d’insatisfacció quan no juguen o perden, és quan baixa la moral i la productivitat; llavors apareix la fase de resolució de problemes i l’equip comença a prendre forma reforçant la fortalesa moral per arribar a la fase de rendiment amb una productivitat i una moral ben altes. Com destaca Dòlera, el seu objectiu és que, des de l’inici de temporada, els jugadors experimentin una evolució futbolística, humana i personal, tot acompanyant-los perquè arribin a la fase de rendiment el més aviat possible.

Però no tot és tan senzill. I és que arribar a la fase de rendiment complet també implica aprendre a
gestionar les victòries i les derrotes. En aquest sentit en Pedro assegura que la frase “s’ha de saber guanyar i també perdre” és molt difícil d’aplicar a un vestidor si es porten 25 partits sense perdre, ja que els ànims estan tan amunt que la tasca de l’entrenador és procurar que tots “toquin de peus a terra”, ser molt conscients i valorar molt el que han aconseguit, i no deixar que afluixin el ritme amb una frase que ens sorprèn: “potser la setmana que ve perdem...”. I remarca que és sobretot en les derrotes quan el lideratge de l’entrenador assumeix la funció de coach o psicòleg, analitzant les situacions i buscant solucions. I és que, tant guanyar com perdre afecta els ànims de tot l’equip i dels seus seguidors: “som com una família, cal fer pinya per saber cap a on anem tots plegats. L’estat d’ànim cal mantenir-lo viu durant tota la temporada”.

I per descomptat, no s’oblida del factor econòmic ni de les expectatives del club. I és que com destaca Dólera, ser jugador de futbol és un treball per a ells. Tots han de guanyar-se la vida i per tant, quan els jugadors trien un club tenen en compte tant la localitat, com l’entrenador, la categoria... i el que cobraran. I és en aquest punt que remarca la formació com un pilar ben important dins del món del futbol i recorda que tots els jugadors de la plantilla del Prat a més d’entrenar i jugar, també tenen altres feines. Com a club, comenta que “cal ajustar els objectius i expectatives a les possibilitats econòmiques reals”, així com tenir una base directiva que realment pensi i actuï pel club: “que tothom conegui els objectius de l’equip, així tots podem treballar a la una”.

Un punt que el vincula amb l’entorn, l’afició i la premsa. Aquí es mostra agraït amb els seguidors que té l’equip pratenc: “l’AE Prat té una bona afició, que lluita per un somni comú, i quan juga al Sagnier es nota aquest suport a l’equip”. Quant a la premsa diu “ens hem de protegir de les crítiques i alabances”, ja que els impactes informatius són molts i per moltes vies. Els aficionats també segueixen les notícies i com a jugadors o entrenadors cal saber cuidar la relació amb la premsa.

Llavors fem un salt al camp per assaborir un tastet del mètode d’entrenament de Pedro Dólera. Sense entrar en detalls, l’entrenador de l’AE Prat revela que la seva formació al CAR de Sant Cugat l’ha ajudat a construir el seu propi mètode (que només ell pot revelar, si ho vol...). I és que en un entrenament tot compta: la pilota, la roba esportiva, el terreny de joc, el temps... i clar està, l’equip tècnic: el míster, el 2n entrenador, l’entrenador físic, el fisioterapeuta, el scouting (o qui grava els partits), l’entrenador de porters, el delegat de gestió de viatges...

Per finalitzar la conferència, Dólera ens parla de l’optimització dels recursos per a la
planificació d’un equip: tenir en compte el nivell dels jugadors, revisar el material pels entrenaments, conèixer les instal·lacions, els horaris d’entrenament, la disponibilitat de camp, els viatges i desplaçaments, i la dieta i l’alimentació dels jugadors i l’equip mèdic. Això sí, “la humilitat és important, cal que l’equip valori els recursos que té”.

En acabat, el president de tintablava, Vicenç Tierra, ha entregat la nova estatueta de l’associació, una “t” de tintablava de metacrilat, en agraïment a aquesta ponència tan intensa i vivencial.


Anna Colominas Abelló

dimecres, 14 de desembre de 2016

L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

Obrint el vestidor de bat a bat
a càrrec de PEDRO DÓLERA CORPAS, entrenador de l’AE Prat

que tindrà lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Municipal “Antonio Martín” del Cèntric, el proper dimarts 20 de desembre del 2016, a les 19.15h.


El Prat de Llobregat, desembre del 2016

diumenge, 13 de novembre de 2016

EL PROCÉS CREATIU EN L’ESCULTURA.  
Conferència a càrrec de Rosa Parés, escultora

Qui no s’ha preguntat en alguna ocasió on i com es fan les diferents escultures que ens trobem passejant pel carrer o en una rotonda?.  Això ens ho ha explicat aquest dimecres l’escultora pratenca Rosa Parés juntament amb una mica d’història de l’escultura, un art una mica més desconegut que la literatura o la pintura, però que no té res a envejar de les seves germanes més famoses.  L’acte ha estat presentat pel Jesús García Moreno, qui ha posat el primer interrogant i ha donat peu a que la Rosa Parés Petrus ens expliqués les interioritats d’aquest procés creatiu que ella coneix perfectament i del que ens ha volgut fer partícips a  tots els que hem acudit aquest dimecres a escoltar-la

Per començar cal tenir clar que l’escultura, com qualsevol manifestació artística, és l’expressió d’un sentiment, d’una història o, com molt bé ha definit la Rosa Parés, “un diàleg entre el ser i la matèria”, però no un diàleg inert, sinó amb molt de sentiment i d’expressió perquè com la nostra conferenciant ha dit “una obra d’art mai ens pot deixar indiferents sinó que ens ha d’emocionar” i aquesta emoció l’hem poguda captar a mesura que la Rosa ens anava parlant d’aquest art que ella coneix molt bé. 

Inicialment ens ha explicat que l’escultura estava encomanada als picapedrers i als empresaris que s’encarregaven de donar forma a un tros de pedra o d’altres materials que s’utilitzaven en les construccions.  Posteriorment es van començar a fer figures més espirituals i aquesta forma de transformar la realitat va començar a obrir-se camí en el món de les arts.

La Rosa Parés ens ha parlat de diferents estils d’escultura, de la tendència nòrdica, la mediterrània o la mística, però que totes elles busquen trobar l’harmonia i expressar uns sentiments, tot passant una idea a un material noble o a qualsevol altre element apte per poder crear un escultura.

I ha partir d’aquí sorgeix el més impactant.  Com es poden crear obres escultòriques de grans dimensions i d’una sola vegada?  La més gran que la Rosa Parés ha creat feia 2,30 metres d’alçada i pesava 250 quilos i a pesar d’això, mai se li ha caigut ni aquesta, ni cap altra escultura durant el procés de creació.  Ens ha explicat la Rosa que quan un comença a treballar, l’obra no pot sortir del no res, sinó que l’artista la té que tenir pensada, i n’ha de fer un esbós i a partir d’aquest moment, quan es tenen les coses clares es quan comença la feina de donar cos a l’escultura.  Això és una tasca dura que només es pot fer en llocs especials on es pugui posar el material a la temperatura idònia per tal que es pugui modelar, llocs que per desgràcia ja no n’hi ha gaires al nostre voltant.  En aquesta tasca, la
geometria i la composició són importants per tal que un tros de fang pugui donar vida a una imatge amb sentiments.  Amb aquestes premisses, i en mig de filferros i bases per tal d’aguantar la figura que està prenent forma, es quan de mica en mica, i un cop passat el temps adient per tal que el material es posi, comença la tasca més creativa de buidar i d’anar donant forma a una figura en principi inert que cobrarà vida després de passar-se tres o quatre dies en un forn industrial.  De totes aquestes tasques la més complicada és la de transportar la peça des d’on s’ha modelat al lloc on es té que coure perquè durant aquesta fase el perill de que es pugui fer malbé és més gran. 

Com vam poder imaginar tots els assistents a la conferència a través de l’explicació gràfica que ens va fer la Rosa Pares, i com es podrà imaginar qualsevol persona que llegeixi aquesta crònica, la tasca de fer una escultura, especialment de grans dimensions, és molt costosa.  Això ho ha confirmat la nostra conferenciant qui ha explicat que aquesta feina no la pot fer una persona fràgil de cos, i que necessàriament té que comptar amb la col·laboració d’altres persones per tal d’anar tallant i per poder fer que el material estigui a la temperatura idònia per poder-hi treballar. 

Després d’aquesta explicació comencen a passar per l’escenari fotografies de diverses obres de la Rosa Parés, fetes pel nostre col·laborador Joaquim Torrent.  Hi podem observar esbossos de futures escultures, de nus de dona, de caps, de cossos esvelts que reflecteixen moltíssimes emocions i tota una vida dedicada a l’escultura.  Podem veure igualment imatges del seu taller tot ple de figures i d’escultures més petites i més gran que reflecteixen la passió d’una artista per una disciplina més minoritària però que té tant de talent i d’expressivitat com qualsevol altra disciplina artística si es troba la mirada adequada per encarar-s’hi.

A mesura que van passant les fotografies, la Rosa ens parla de les seves primeres obres, de la importància que té la composició en qualsevol escultura per tal de trobar l’equilibri de les diferents persones que hi surten, de la necessitat de mirar les obres des d’una distància equivalent a tres vegades la seva mida per tal de captar millor la seva expressivitat i de moltes altres coses que van anar sortint al llarg de la seva explicació.

També podem veure entre les diferents fotografies, les dues obres més emblemàtiques que estan al Prat i que ella va fer per tal que puguem gaudir-ne tots els pratencs.  Qui no ha vist l’escultura dels dos pagesos que actualment hi ha al Fondo d’en Peixo o les figures de Sant Cosme i Sant Damià de la nostra parròquia?  La Rosa ens confessa, quan al torn de preguntes se li demana per aquestes obres, que les figures de Sant Cosme i Sant Damià van ser les primeres escultures de sants que va fer, i que va tenir que anar a informar-se sobre aquests bessons metges per tal de poder-la fer.  També ens diu que per fer l’obra “Flor de garba”, una al·legoria a la pagesia pratenca, no es va haver d’inspirar en cap pagès perquè des de la seva infantesa coneixia perfectament l’agricultura al Prat i n’havia vist centenars de pagesos treballant a les terres de la Granja de la Ricarda on va néixer. 

Parlant de la Granja de la Ricarda ens ha explicat que allà va trobar tot l’espai que necessitava per donar forma a la seva creativitat i que, encara que inicialment li agradava la pintura, finament es va decantar per la tercera dimensió i va començar a fer escultures.  Primer d’una manera autodidacta i després ja en una escola on va aprendre les tècniques adients i la importància que té l’equilibri en tota mena de creació.

I així, donant resposta a totes les preguntes que li feien els assistents va acabar una tarda plena d’escultures i de sentiments.  Moltes gràcies Rosa per fer-nos gaudir durant una estona d’un petit tast de l’art de l’escultura i del procés de la seva creació.  Segurament a partir d’ara, quan anem caminant i veiem alguna escultura teva o d’altres artistes, la veurem amb una mirada diferent i més plena de sentiments.


Rocío Ortega Atienza 

dijous, 3 de novembre de 2016

L’Associació d’Escriptors del Prat de Llobregat, tintablava, us convida a la conferència-col·loqui

El procés creatiu en l’escultura
a càrrec de Rosa PARÉS PETRUS, escultora

que tindrà lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Municipal “Antonio Martín” del Cèntric, el proper dimecres 9 de novembre del 2016, a les 19.15h.


El Prat de Llobregat, novembre del 2016

dilluns, 10 d’octubre de 2016

TRÍPTIC DELS SILENCIS
CONFERÈNCIA  a càrrec de PAU BOU
Director, dramaturg i professor de teatre



Va obrir l'acte en Vicenç Tierra, tot remarcant que, amb aquesta xarrada col·loqui, Tintablava començava el setè curs des que es va començar amb aquestes sèries d'activitats culturals.
Va agrair també al Pau Bou, la seva presencia i actuació, així com la desinteressada ajuda i col·laboració amb Tintablava cada cop que li hem demanat.
El Pau és, sens dubte, un home de teatre i, com a tal, va plantejar-nos la trama del seu col·loqui.


Aquesta no ha estat una xerrada, gairebé, a l'ús, sinó més aviat la posada en escena d'una idea i d'un argument, quasi teatral, basat en les experiències creatives de tres dramaturgs fracassats, admès, que el seu currículum conté moltes altres aportacions literàries, com ara poesia, traducció d'autors molt coneguts, inclús l'activisme nacionalista, feminista o de caràcter social. Cosa que va quedar palesa durant la ponència. Però de bon començament, va deixar ben clar qui eren els seus protagonistes, dos homes i una dona: el Francesc Fontanella (Barcelona 1622, Perpinyà 1982/83), el Felip Cortiella (Barcelona 1871-1937), i la Carme Montoriol (Barcelona 1893-1966). Nascuts i viscuts en èpoques molt diferents com eren el Barroc, la Renaixença o durant la meitat del, a cops tràgic i a cops genial, segle XX. Tots ells Catalans, evidentment,
però amb algunes altres coses significatives en comú: el seu amor pel teatre, el seu compromís polític, social i reivindicatiu dins d'una posició progressista, i per, i d'aquí parteix la tesi en la qual es fonamenta l'argument de la "representació-col·loqui del Pau", haver obtingut un fracàs trepidant i dolorós que conduí al rebuig dels seus innovadors plantejaments teatrals.
El Pau ens prepara per escoltar la història d'un fracàs, inclús ens parla de "la bellesa del fracàs", però de seguida intuïm que, com als bons mags, es guarda una carta, gairebé màgica, a la màniga, i tot seguit, omplint d'aire els pulmons, i el gest d'entusiasme, ens presentà, per ordre cronològic, a cada un dels autors amb una senzillesa plena de detalls humans i amb una gran passió, exposant l'abast dels seus plantejaments teatrals, alguns dels quals haguessin estat capaços d'obrir camins molt interessants per al desenvolupament del teatre català contemporani.

Guanyat, aleshores, el públic, que no perdia detall, aquella inicial proposta, la tesi del fracàs, la va acabar tot reivindicant la importància dels autors protagonistes de la representació, és a dir, del col·loqui, i aprofità per repartir estopa als diferents estaments dissenyadors de la cultura, a vegades, feta massa a mida d'una idea predeterminada i escollida per una influent minoria, que reparteix mèrits i ajuts com si es tractés d’una rifa. Premis, òbviament, capaços d'obrir i tancar futurs com qui tanca i obre els ulls.

Però el nostre conferenciant, home del teatre, fins al final, no dubta en demanar la col·laboració dels assistents per a realitzar una proposta tant plena d’ambició com d'amor per les arts escèniques. Es tracta de realitzar el muntatge d’aquelles que, per a ell, han estat les millors obres de cada un dels autors: «Lo Desengany» d'en Francesc Fontanella, representada, tal com moltes vegades es feia al Barroc, «en un format d’anar per casa», encara que sigui en el menjador de casa seva. L'obra «Els artistes i la vida», d’en Felip Cortiella; obra feta per a reflexionar, es podria muntar en una sala d’actes, per representar quelcom semblant a allò que en aquell precís moment estaven fent. La darrera proposta «L’Abisme» de la Carme
Montoriol, una obra de renovació tant teatral com social, subjecte d'incisives crítiques per part de la «moralina» conservadora de l'època, com a apoteosi final, hauria de ser representada, mitjançant una representació convencional, això sí, dins del Teatre Nacional de Catalunya, reivindicant allò que hagués pogut ser el teatre català contemporani, i mai no va ser-ho.

Pau, ens has enganxat al teu projecte!


Per Jesús García Moreno