diumenge, 20 de març de 2016

CONFERÈNCIA-COL·LOQUI "FRENOLOGIA I CRIMINOLOGIA"
a càrrec de l'escriptor pratenc Toni Arencón Arias
divendres 18 de març de 2016

Divendres. Vigília de Sant Josep i de Setmana Santa. Potser no vam fer el ple, però en Toni Arencón, autor de la novel·la L'ànima de l'assassí, ens va brindar una magistral dissertació en entorn el món de la frenologia i la criminologia digna d'una Aula Magna.
En Vicenç Tierra, president de tintablava, ens el va presentar com un pratenc polifacètic, que a part de desenvolupar-se professionalment en els camps de la infermeria i la fisioteràpia, també exerceix com a professor universitari i alhora dedica el seu temps "lliure" a col·laborar amb entitats socials relacionades amb la dependència, l'alzheimer, la discapacitat, el càncer i la violència de gènere, i encara treu temps per dedicar-se a la seva passió que és escriure. I déu n'hi do, perquè, com a guanyador de nombrosos premis literaris, tant en narrativa com en poesia, ha publicat diverses narracions i la seva primera novel·la, L'ànima de l'assassí, va guanyar el XXXIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre (Cossetània, 2015).
En Toni Arencón ens va explicar que l'origen d'aquesta novel·la el va trobar en la interessant
biografia d'en Mariano Cubí i Soler, viatger incansable que (encara que ara sols es coneix perquè a Barcelona hi ha un carrer que se'n diu) va ser un dels principals divulgadors de la frenologia a Catalunya a partir dels coneixements que va aprendre als Estats Units, Cuba i Mèxic a principis del segle XIX. A partir d'aquí en Toni va inspirar-se en el món de la frenologia per escriure L'ànima de l'assassí, una novel·la negra, ambientada en el si d'una família benestant a la ciutat de Barcelona de mitjans del segle XIX, que desplega una trama entorn la resolució d'un crim on intervenen diversos personatges històrics vinculats a la medecina, la política, la religió i la filosofia i on, al mig de tots ells, apareix en Mariano Cubí i els seus arguments frenològics.
I ens va fer cinc cèntims de la frenologia, aquesta pseudociència desconeguda per a la majoria dels assistents, que consisteix essencialment en relacionar la morfologia del crani de les persones (que es forma com a conseqüència del desenvolupament del seu cervell) amb les seves funcions mentals i amb la seva manera de ser i actuar. Tot plegat va tenir el seu auge a finals del segle XIX i principis del segle XX i, entre altres aplicacions, la frenologia es va practicar per intentar trobar la relació entre l'estudi anatòmic del cap d'una persona i la seva propensió criminal i assassina.
Perquè un dels objectius principals d'aquesta pseudociència, entre defensors i detractors, era intentar evitar, preveure i/o corregir instints criminals a partir del correcte desenvolupament del cervell procurant estímuls educatius i vivencials adients. I és que els frenòlegs i essencialment el seu fundador, l'anatomista alemany Franz Joseph Gall, defensaven que l'ànima humana i les funcions mentals són divisibles en zones del cervell i que el cervell creix des de la nostra concepció i s'adapta a les nostres necessitats i a les nostres experiències. I és a partir d'aquestes vivències quan unes zones del cervell és desenvolupen més, o menys, en relació a les altres, configurant l'aspecte particular dels nostres cranis.
Amb el suport audiovisual de diferents diapositives i d'un crani de sobretaula zonificat en diferents colors, ens va anar introduint dins del món de la frenologia i criminologia, i ens va explicar coses tan interessants i curioses com:
·      A totes les civilitzacions i religions, des dels seus orígens, trobem històries de crims: Osiris, déu de la mort i el "més enllà" egipci, mort assassinat pel seu germà Seth; Cronos, pare de Zeus, déu grec, devora els seus propis fills recent nascuts; Caín, primogènit d'Adan i Eva, mata el seu germà Abel; Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per obeir Déu i demostra-li la seva fidelitat incondicional... I tants altres crims que podem trobar representats en nombroses pintures i escultures al llarg d'una Història plena de contradiccions on destaca la capacitat dels humans per decidir fer el bé o el mal, amb les seves respectives conseqüències.
·       Durant la segona meitat del segle XIX es van inventar i construir aparells per mesurar el crani des del punt de vista frenològic que fins i tot s'utilitzaven a nivell d'espectacle, convertint tot plegat en una mena de circ on també es "jugava" amb el magnetisme i la hipnosi.
·    Entre d'altres, l'Església va ser un dels principals detractors de la frenologia perquè aquesta pseudociència s'atrevia a ubicar l'ànima humana dins del cervell i a més a més deia que era divisible, alhora que indirectament justificava els crim. On quedava l'espiritualitat? I el poder d'escollir entre el bé i el mal?
·       El nazisme es va apropiar dels fonaments de la frenologia per identificar els jueus que negaven ser-ho, fet que va esdevenir una paradoxa, ja que la frenologia pretenia prevenir els crims i en canvi el nazisme la va utilitzar per justificar-los. I va ser aquest detonant racista, conjuntament amb la seva utilització com espectacle de circ, els detractors de l'Església i la falta de titulació oficial, el que va desprestigiar la frenologia a partir de la Segona Guerra Mundial i pràcticament se'n va deixar de parlar.
·    En qualsevol cas, l'estudi dels diferents caràcters (amb els seus defectes i virtuts) a partir de les diferents característiques fisiològiques de les persones es va continuar fent per diferents branques més o menys científiques. Molts estudiosos associen diferents característiques en funció de la morfologia cranial i l'expressió facial, dels ulls, etc. I ens va posar com a exemples la personalitat de Mozart, Einstein, García Márquez, entre d'altres.
·      En qualsevol cas avui en dia, amb base científica, s'ha avançat molt al respecte, amb estudis específics com la neurologia i la neurocirurgia que han permès identificar les funcions de moltes de les zones del cervell, i/o com la neuropsicologia, neurofisiologia, la psicologia conductual, la psico-morfologia, entre d'altres.
El col·loqui va ser molt dinàmic i enriquidor, i a part dels temes precedents, també ens va
comentar que la frenologia sobretot es fixava en les protuberàncies del crani i que curiosament, just al darrera de la orella, a la part superior, en tenim una que deien que com més pronunciada era, més afavoria l'agressivitat. T'has posat la mà a l'orella per comprovar-ho? No pateixis, tots els assistents també ho vam fer, però ens vam quedar tranquils perquè en Toni Arencón ens va dir que si algú tenia aquesta protuberància massa pronunciada, segurament també tenia alguna altra zona "pacífica" més desenvolupada per compensar!
Ciència o pseudociència? That's the question. En tot cas alguna part de veritat hi ha quan ens va il·lustrar l'evolució de l'home a partir dels cranis de l'Australopithecus, Homo erectus, Homo neanderthalensis i l'Homo sapiens, i ens va fer notar que el front cranial (la zona on s'ubica la capacitat de la intel·ligència) cada vegada està més desenvolupat. Quo vadis Homo sapiens?
Quan li vam lliurar la Cal·líope, l'estatueta-bust que des de l'associació d'escriptors del Prat lliurem als nostres ponents en senyal d'agraïment, en Toni Arencón no se'n va poder estar d'analitzar-la frenològicament i va destacar que la fisonomia de la Cal·líope ens parla de les seves qualitats d'observació, intel·ligència, comunicació i no agressivitat; al temps que ens comentava que li feia gràcia que al dors del bust es visualitzés el contingut del cervell, símbol del pensament i la cultura.
Gràcies Toni per descobrir-nos tot un món.

Núria Abelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada