tintablava

Presentació del llibre “Cuando el Pan” de Mariano Martínez

El dimarts 31 de maig hem pogut assistir a un diàleg enriquidor entre Mariano Martínez i Míriam Reyes per tal de presentar el darrer llibre del primer d’ells “Cuando el pan” que ha estat amenitzat també amb lectures de determinats poemes del llibre, que ha fet el mateix autor.  En Mariano és conegut com a integrant del grup de poetes pratenc “Sopa de poetes” amb els quals ha escrit alguns llibres col·lectius com “Piedra, papel, tijera”, sense perjudici d’haver escrit també llibres de poesies de manera individual com “Interiors per al desarrelament” al 2005, però a pesar de la seva dilatada trajectòria poètica, l’autor considera que aquest nou llibre és diferent i el tracta com si fos el primer perquè fer-lo li ha implicat un aprenentatge i una evolució tant a nivell personal com poètic.

En aquesta conversa entre dos amics podem anar agafant petits tasts del que ha suposat tant la creació d’aquest llibre com del seu contingut.  En Mariano ens explica que aquest poemari és la conseqüència de l’evolució vital i mental que ha patit en els darrers anys.  Una crisi personal i professional el va provocar un trencament tant interior com exterior del qual ha ressorgit fent transformar la tristesa en vida, factors que es reflecteixen en el seu poemari.  Per tal de fer-ho més entenedor, en Mariano, d’una manera molt gràfica, ens explica que qualsevol trencament, decaïment, o “rotura”, per emprar el terme castellà que ell utilitza, té una altra vessant o accepció amb un significat contrari del qual no ens podem oblidar ni deixar de banda com és el que es produeix en el terme “roturar”.  Així si el vocable “rotura” o “roturar” el posem en relació amb el camp i amb la natura que tant de pes té en el seu nou llibre, aquesta “rotura” no només implica un decaïment sinó també una manera de tornar a donar vida a aquesta natura que hi ha al nostre voltant i de com encarar aquesta nova situació.  Amb aquesta filosofia, en Mariano, en el seu nou llibre “Cuando el pan”, fruit d’aquest trencament interior i d’una “rotura” en una terminologia més amplia, posa les llavors i treballa les paraules per tal que surti el fruit més apreciat per a qualsevol poeta com és la recopilació de poemes que hi podem trobar entre les fulles d’aquest llibre.

Per tal de dur a terme aquest llibre en Mariano ens explica que ha estat constant, passant dos o tres hores cada dia durant uns dos anys escrivint, llegint altres poetes, alguns dels quals els cita en l’encapçalament d’alguns poemes, reflexionant i donant una mica de vida a tot el què havia al seu voltant, sense por d’estar dos o tres setmanes o més amb un mateix poema.  Però no només aquest tancament ha donat lloc al llibre, sinó que en Mariano no es vol oblidar de les seves estones de running pels camins del Prat que li han permès estar en contacte amb la natura, aspecte que també es nota en els poemes que podem trobar a “Cuando el pan”

Parlant del contingut del llibre també vol remarcar que entre els seus poemes n’ha fet alguns, a diferència del que abans havia fet, de poesia política, però no de contingut pamfletari o per tal d’arengar a les persones, sinó com a vehicle per fer-les pensar i reflexionar.  L’origen d’aquesta poesia el posa en un llibre de poesia social que li van regalar a Sevilla quan va anar a fer la presentació del llibre “Piedra, papel, tijera” i on es va trobar amb poetes com Méndez Rubio o Enrique Falcón, però que, fins ara, no s’havia reflectit en la seva poesia.

També posa l’èmfasi en la faceta integradora del poemari on destaca la presència de la natura, però no com a paisatge, sinó com a habitat que implica la incorporació del poeta en la natura i la seva renovació com es pot observar al poema de la pàgina 18 del seu llibre que ens recita.

Afirmar del tronco

su necesidad básica

de amor y huella.

Dejar el corte solo para respirar,

mientras trae la sed del mundo.

Anidar ese animal que escribe

en cuerpo y levantar la mirada.

Abrazar la certidumbre,

que sea el gesto límite

y crezca en el barro,

como herencia.

Vértigo que muerde la luz.

Y la semilla.  Hay tiempo

para volver a intentar.

També destaca altres aspectes que podem trobar al seu llibre com diferents cites de la bíblia que

s’introdueixen de manera natural, la importància del cos o la memòria col·lectiva i històrica com a herència o llegat, fent referència en un dels poemes que llegeix als coneixements de l’avi del que tots hem d’aprendre tant.

Moltes altres coses s’han dit i d’altres poemes hem escoltat al llarg d’aquesta hora i mitja de diàleg entre poetes i poesia que ens ha fet veure, tal i com a explicat en Mariano en un moment de la seva xerrada, i citant a Jorge Riechmann, que la poesia no és només treure el que hi ha dintre del poeta sinó que també cal fer el camí invers d’anar de fora cap a dintre, essent una alimentació constant de totes dues facetes i sense que sigui possible saber què va ser primer en un poema, si la vessant exterior o la interior.

Amb aquesta citació i desitjant molta sort a Mariano Martínez amb el seu nou llibre “Cuando el pan” només cal que tots trobem una estona per tal d’aprofundir més en aquest poemari i per reflexionar, tant sobre l’interior com sobre l’exterior, tot llegint calmadament tots i cadascun dels seus poemes perquè la poesia en general i aquest llibre en particular, com la vida en sí mateixa, només té raó de ser si la sabem llegir i reflexionem.

Rocío Ortega Atienza